«Per tant, a veure si a tots plegats els ho fem entendre, avui que parlem d'economia. Els problemes de Catalunya no són creacions literàries. Són la descripció mil·limètrica d'una asfíxia econòmica premeditada. La locomotora, senyories, tots, tots, la locomotora, que és com els agrada definir Catalunya, no pot més. No pot més. Senyories, prou pujar a l'espatlla del potencial econòmic de Catalunya. Deixin de negar l'evidència i escoltin Catalunya. Escoltin Catalunya. Encara que avui, això, la veritat és que va d'una altra història. I acabo, amb el permís del president, amb una reflexió final. Segurament, aquesta serà la meva última intervenció en aquest Congrés. No s'alarmin, no és greu; no és salut, només és política. Tranquils. Però no me'n podia anar sense recomanar-los a tots civilitat, veritat, negociació i política. No vull marxar sense advertir-los, també a vostès, abans, que Catalunya sempre hi és, que som una nació, que amb aquest poble no s'hi juga. Els conflictes nacionals no es resolen amb quatre gestos i amb uns quants copets a l'espatlla. No, senyora ministra. És un mal costum negar els problemes de Catalunya, massa estès. És un pèssim costum negar els drets polítics de Catalunya. És un desastre absolut mantenir l'asfíxia econòmica premeditada de Catalunya. És un cop d'estat en tota regla que els jutges facin trampes amb les lleis que s'aproven en aquest Congrés. Senyories, no s'ho deixin fer més. Els polítics som artesans i el nostre ofici és el futur. Ridiculitzar, menystenir, aigualir el conflicte que denunciem i desdenyar la realitat de Catalunya que els exposem els que en som, els que en venim, obliga el catalanisme polític a mantenir-nos tossudament fidels al poble i als anhels de Catalunya.»

Fragmento 4 de 9 de esta intervención.