«Acabo amb un parell de comentaris. L'altre dia la Carme Trilla, que és una de les expertes més importants al meu país sobre l'àmbit de l'habitatge, deia que ens vam carregar el barraquisme que hi havia a Barcelona, al voltant de la ciutat, i ara estem fent barraquisme vertical, i això és així. A la postguerra, si algú de vostès ho recorda o els ho han explicat, les famílies vivien, allò que es diu en castellà, 'hacinadas' en poques habitacions i tots junts. Però és que ara ja no són ni famílies. Ara, qualsevol habitació a Barcelona et costa entre 500 i 600 euros, i han pujat en relació al sou mínim interprofessional, amb el que valen els lloguers mitjans, ja ho han fet. Però ho torno a repetir: amb un sou mitjà no es paga un pis. Algú de vostès, especialment de la dreta, algun dia m'explicarà la lògica econòmica que té això. Perquè després em diuen indocumentada. No entenc les coses. A vegades soc curta. No entenc com és possible que els rèdits d'un mes de feina siguin inferiors a les rendes d'un mes de propietat, quan el bé llogat és el fonamental per aguantar la vida, perquè en depenen no només tots els drets individuals i tots els drets personals, sinó també l'escolarització, la salut... Tots els drets que se'n deriven venen del domicili. Després parlem d'honor, d'inviolabilitat i drets fonamentals bàsics, però el primer és tenir un lloc on dormir per les nits. Un lloc on tenir una família, un lloc on, si cal, estar-hi sol, però tenir un lloc en aquest món.»

Fragmento 4 de 8 de esta intervención.