«Bona tarda. Gràcies, president. Benvingudes les associacions de lluitadors contra les víctimes de l'amiant, sindicats i, concretament, deixeu-me anomenar a Joan Garcia, que cada dia em recorda que la lluita continua en aquest tema. Ens hem fet amics per WhatsApp, perquè cada dia, pràcticament, m'envia les últimes notícies, i realment dona gust treballar amb persones que dediquen la seva vida a causes com aquesta. Imaginin-se per un moment, senyores i senyors, la impotència de respirar sabent que cada inhalació et pot estar matant lentament. Aquesta és la cruel realitat a la qual s'enfronten milers de persones dels diferents pobles de l'Estat espanyol, víctimes silencioses d'un material que sabien perillós: l'amiant. I l'Estat, que tenia l'obligació de vetllar per la salut dels seus ciutadans, va permetre que això passés. Les comparacions són odioses, però aquesta ve al cas, com ha dit també un company que m'ha precedit. A França, fa més de vint anys que existeix un fons de compensació per a les víctimes de l'amiant, que ha repartit més de 6626 milions d'euros, i aquí encara, en canvi, continuem esperant. Mentrestant, a l'Estat espanyol l'amiant encara causa prop de 4582 morts cada any, segons dades del mateix ministeri. El pitjor és que hi ha una xifra que econòmicament és brutal, o que és molt significativa: només un 0,44 % dels morts per càncer de pulmó, de bronquis o de laringe tenen reconeguda la malaltia professional, només un 9 % en el cas de mesotelioma -costa de pronunciar, perdoneu-. Això no és justícia, és abandonament.»

Fragmento 1 de 7 de esta intervención.