«D'acord amb allò establert per la llei, el finançament del sistema de dependència hauria d'anar majoritàriament a càrrec de l'Estat. Ras i curt, ho estableix així la llei. De fet, la llei estableix que en un primer bloc de les prestacions, aquelles que fan referència al nivell mínim de protecció garantit pel sistema, hauria de ser assumit exclusivament, al 100 %, per l'Estat. I del segon bloc de prestacions, aquelles que provenen dels convenis entre l'Estat i les comunitats autònomes, hauria d'anar un 50 % a càrrec de l'Estat i un 50 % a càrrec, en aquest cas a Catalunya, de la Generalitat de Catalunya. Per tant, en conjunt, i insisteixo, així ho estableix la llei, força més d'un 50 % del finançament i, per tant, del cost, hauria d'anar a càrrec de l'Estat. Agafem ara les dades de posada en servei de la llei de dependència des del 2008 fins a l'actualitat. En aquest període s'han invertit 18 000 milions d'euros a Catalunya en el sistema de dependència. Per tant, d'aquests, més de 9000 milions d'euros havien d'haver anat a càrrec de l'Estat. Què ha passat a la pràctica? Doncs que l'Estat, lluny de posar-hi aquests més de 9000 milions d'euros, només n'hi ha aportat 3000 i la Generalitat n'ha hagut d'assumir 12 000. I la resta? Ai, la resta. La resta és la viva imatge de la vergonya de l'Estat. La resta de cost l'han hagut d'assumir les famílies que es veuen afectades per la dependència. Perquè l'incompliment en el finançament es tradueix sempre en pressió mitjançant copagament, perquè un migrat 16 % de l'Estat, en lloc de més del 50 % que hi hauria de posar, acaba obligant un sobreesforç no només a la Generalitat de Catalunya, que també, sinó sobretot també un sobreesforç a les famílies mitjançant la fórmula del copagament. Un copagament que, a més a més, molts anys ha acabat igualant allò que hi posen les famílies, allò que hi posa el propi Estat. El mateix, els mateixos euros aportats per les famílies que els que hi aporta l'Estat.»

Fragmento 3 de 7 de esta intervención.