«Gràcies, presidenta. Bona tarda. Avui parlem d'un dret fonamental, el dret d'autonomia personal i a una vida digna d'aquelles persones que més suport necessiten. Però també parlem de responsabilitat institucional, perquè l'Estat no pot continuar deixant aquesta responsabilitat a les comunitats autònomes. I, encara pitjor: en el millor dels casos, a les seves famílies. El 2006 va es va fer una bona llei, era una gran llei. L'Estat espanyol va aprovar la llei de dependència, generant moltes expectatives, moltes esperances, perquè prometia suport a les persones en situació d'alta vulnerabilitat. Però hem vist com l'Estat, com aquest mateix Estat no ha complert perquè faltava, en la redacció d'aquesta llei, una de les coses més importants, que era una memòria econòmica per tal que aquesta llei es pogués realitzar i no quedar-se en paper mullat. A Catalunya, el desequilibri és evident, ja ho ha dit qui m'ha precedit. És inacceptable que en els darrers deu anys, la Generalitat hagi hagut de destinar quasi quatre vegades més recursos que l'Estat per suplir les mancances en dependència. El deute no reconegut de l'Estat cap a les comunitats autònomes ha arribat als 3154 milions d'euros, una càrrega que les comunitats han hagut d'assumir, amb els Països Catalans especialment afectats. Per tant, demanem una millora en el finançament de la llei de dependència. Les aportacions de l'Estat han d'igualar -com estava així escrita la llei- com a mínim les de les comunitats autònomes, amb un sistema de finançament finalista que respecti les competències autonòmiques i garanteixi la sostenibilitat d'aquests serveis bàsics per a tota la nostra societat. Per coses com aquestes és perquè exigim i pactem un finançament diferent -diguem-ho així, potser així la gent ho entén millor-: per poder complir amb les lleis. No és per cap caprici, no és per robar ningú. I no abaixem impostos, sinó que els pugem per poder pagar-ho.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.