«Bona tarda. Gràcies, presidenta. Mirin, vivim en un món on el recurs més preuat, aquell que no podem recuperar mai, és el temps. Cada persona té només vint-i-quatre hores al dia, i en aquestes hores hem de trobar un equilibri entre la feina, la vida familiar, l'educació, la salut, el descans i, malauradament, en aquest Estat, fins i tot les hores en una andana de Renfe. Aquest fet és universal, però la manera com es distribueix el temps no ho és. Podem veure un clar paral·lelisme amb la pel·lícula On Time, on el temps s'utilitza literalment com a moneda. Els rics poden viure durant segles, mentre que els pobres lluiten dia a dia per sobreviure amb només unes hores. Tot i que la nostra realitat no és tan extrema, aquesta metàfora reflecteix una veritat profunda: aquells que tenen més recursos tenen més control sobre el seu temps, mentre que els que en tenen menys sovint queden atrapats en cicles de treball precari i esgotament. És aquí on la política ha d'intervenir. El temps no és una qüestió individual, sinó que també és una qüestió social. Els partits polítics han de posar el benestar de les persones al centre de les seves polítiques, assegurant que el temps no esdevingui una mercaderia que només alguns poden comprar mentre els altres són esclaus del rellotge. En canvi, veiem com el Partit Popular fa populisme, jugant amb un tema tan important com és el temps de les persones. A vostès, senyories del Partit Popular, no els importa el més mínim el temps que les persones perden a una andana de tren. Han passat anys i panys al Govern, i bona part de la decadència de la infraestructura ferroviària és una herència seva.»

Fragmento 1 de 8 de esta intervención.