«Abans deia el proponent: 'Hi han 183 diputats que tenen una hipoteca.' Jo soc una d'aquests 183 diputats, i, a més a més, amb clàusules IRPH. I fa tres anys que estic portant el banc als tribunals i que no hi ha manera humana de que reconeguin res. I tothom dirà: 'Pero si esta señora es diputada, aquesta senyora deu tenir formació.' La formació que es necessita per entendre el que estàs signant quan et refies de la persona del banc que t'està oferint és de tal calibre que jo crec que només els catedràtics en economia serien capaços si, a més a més, tenen un curs de dret hipotecari, com aquell qui diu de dret registral. Per tant, què es trenca? El principi de confiança en la banca. Jo no sé vostès, però jo fa molts anys que no tinc cap mena de confiança en la banca, perquè, a) la banca gana siempre ja ho hem dit-, i b) la banca et posa damunt de la taula uns documents que ja no és una persona normal, és fins i tot aquells que estem llicenciats en dret que no entenem què punyetes ens estan plantejant. Si això ho ajunten amb unes taules d'amortització que acaben sent falses, tenen vostès la tormenta perfecta. Per tant, després de les diferents resolucions de diferents jutjats que, emparats en una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, resolen contradictòriament, el poder legislatiu ha d'afrontar la seva responsabilitat i començar l'Administració a ser garant del dret dels ciutadans, del dret a l'habitatge, però també del dret a la confiança en la banca, també d'aquest dret. Perquè, al final, no és optatiu treballar amb ells: ara mateix, l'ingrés de la nòmina es fa amb un banc; ara mateix, la retirada d'efectiu es fa amb un banc; ara mateix, la consecució de crèdits hipotecaris es fa exclusivament a través del banc.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.