«Nosaltres, en canvi, defensem un model de societat on el valor de les persones no es mesura només per la seva capacitat productiva, sinó pel seu dret a viure amb dignitat. El que aquest projecte de llei pretén és recordar i exigir a les empreses la seva responsabilitat social moltes vegades s'omplen la boca d'aquest concepte, però s'ha de posar a la pràctica-: adaptar els llocs de treball perquè els treballadors puguin continuar tenint una vida laboral i, per tant, una vida digna. A vegades diuen que hem d'estar tots al mateix vaixell. Bé, aquesta seria una manera de demostrar-ho, encara que jo no ho cregui. Quan parlem d'incapacitats permanents sovint perdem el món de vista. El primer problema amb aquesta figura jurídica és que massa sovint hi ha persones amb afectacions de salut greus a les quals resulta impossible aconseguir que els reconeguin cap grau d'incapacitat i quan dic 'impossible', dic 'impossible'. Desconec, senyores i senyors diputats presents avui a l'hemicicle, si tenen contacte amb persones que hagin patit aquesta injustícia que els ha portat la vida. Jo sí, i els asseguro que és una gran crueltat i una gran desesperança viure aquesta situació. Estem parlant de persones amb elevats graus de discapacitat reconeguts, persones amb dècades de convivència amb fibromiàlgies, amb depressions majors, amb encefalitis miàlgica, també coneguda com a síndrome de la fatiga crònica, etcètera, a les quals el sistema no està donant resposta. I és, repeteixo, un acte d'enorme crueltat; és un acte d'inhumanitat més del sistema neoliberal, que denigra i maltracta aquells elements no productius. Recordo una frase de Michel Foucault de quan estudiava que sempre m'ha quedat al cap sobre aquest sistema capitalista: és allò que Michel Foucault anomenava: 'Els individus que no són dòcils no són sans i, per tant, no són útils, han d'estar fora del sistema.'»

Fragmento 2 de 7 de esta intervención.