«I actualment és molt baix. I sé que l'han augmentat aquests darrers anys, però no l'han pogut destinar a augmentar el parc públic d'habitatge. Han fet d'altres polítiques d'altres accions, que no són aquestes. I nosaltres creiem que aquesta és absolutament prioritària. Per què? Perquè des del 2021 només s'han iniciat 13 000 nous habitatges protegits a l'any, quan als anys 1995 a 2010 eren 70 000 anuals. És substancialment diferent. Sabem bé també que el sòl preparat i a punt per construir-hi és molt limitat. S'hi ha referit, ho sabem. I en cal molt més, s'hi ha referit i ho sabem i sabem bé que els processos són llargs, urbanístics i molt complexos. Però també la legislació amb mirada curta no està ajudant gens. No està ajudant gens, perquè estan desestabilitzant tant els plans de desenvolupament a mig i llarg termini dels promotors i dels constructors, tant que els han acabat desincentivant també a ells i han fugit i estan fent d'altres coses. És peremptori que es comprometin urgentment amb la reducció i facilitació dels processos i sempre amb la complicitat de tots els agents. Han de deixar de tenir al·lèrgia al sector privat. Mirin, un altre tret diferencial que podem comprovar en els països que funcionen millor és que tenen uns sectors públics, però també privats, molt potents i aposten molt fort per la col·laboració publicoprivada. I aquí no s'està fent així. S'està demonitzant En els països que generen més riquesa i que, per tant, disposen d'un alt nivell de benestar, el pes de la col·laboració publicoprivada en el PIB està molt per sobre de la mitjana, com Holanda o Finlàndia, que estem parlant de 18-21 %. En canvi, en els països que funcionen pitjor, el percentatge és molt més baix. I permeti'm, Espanya està ahí, amb Grècia i amb Turquia, un 10 %. Escolti, ho han de revertir. Han de comptar amb la col·laboració del sector privat, per habitatge públic, per a polítiques públiques d'habitatge.»

Fragmento 5 de 11 de esta intervención.