«Mirin, que Catalunya i els països catalans tinguin aspiracions de representativitat internacional en l'esport, com Euskal Herria o Galicia, i, per què no, també altres nacions de l'Estat, és una cosa totalment lògica, i no només això, sinó que hauria de ser un dret consolidat. És una qüestió d'identitat i de llibertat, de reconeixement cultural i nacional i de drets de tota la ciutadania. Hi insisteixo, no puc entendre com algú que diu estimar Catalunya tant que no la vol deixar marxar de cap manera l'únic que intenta cada cop que té possibilitat és escapçar-li drets, reconeixements i presència. Hi ha catorze esports on les seleccions catalanes han estat reconegudes, i l'esport federat a Catalunya té una vitalitat i una participació altíssimes. Per què escocesos i gal·lesos poden disputar competicions internacionals amb les seves federacions i els catalans, bascos o gallecs no poden? I, és més, James Cameron va ser qui va deixar que aquestes seleccions competissin i també que votessin en un referèndum d'independència. Jo els hi diré: perquè vostès utilitzen l'esport per imposar un patriotisme que, segons sembla, hem de sentir tots pels mateixos símbols, per fer un 'sou espanyols us agradi o no us agradi'. En definitiva, perquè no els dona la gana i sempre que poden ens surten amb el cuento del '¿qué pone en tu DNI?' Vostès no són patriotes, vostès són autoritaris. Si fossin patriotes espanyols, estarien orgullosos del que per a vostès és Espanya. Jo mai hi podria estar d'acord, perquè la meva lluita és per la llibertat nacional del meu país. Mai coincidiríem. Però, saben què? Si l'únic que els diferenciés de nosaltres fos que nosaltres lluitem per la llibertat del nostre país i vostès són uns patriotes del seu, podria arribar a empatitzar amb la seva posició. Però el tema no és aquest; aquí el debat va de llibertats, va de creure en el dret a ser i sentir-se diferent de la forma.»

Fragmento 3 de 10 de esta intervención.