«Bona tarda. Gràcies, presidenta. Comencem amb un cas real, el cas de Moha. Em recordo que li vaig dir a la companya, la camarada Tesh Sidi, li vaig dir que tenia un xaval que portava molts anys aquí i que no podia ser..., era apàtrida. Aquí sempre es descobreixen coses noves, jo ho ignorava que això era així i li vaig preguntar què podíem fer. I pràcticament vam arribar a la conclusió que s'havia de canviar la llei. Doncs bé, avui és el moment de canviar aquesta llei. Hem arribat, ha arribat l'hora, no? Moha va néixer al Sàhara Occidental. El vaig conèixer a Llorenç del Penedès. Va ser adoptat per una família. Ha estudiat aquí, treballa aquí, paga impostos aquí i contribueix a la societat com qualsevol altre ciutadà. Però l'Estat espanyol, el mateix que va administrar el Sàhara fins al 1976, li gira l'esquena i el deixa com a apàtrida. Té la seva declaració de renda, la seva història laboral, una carta oficial d'arrelament de ciutadania. Però l'administració..., per la part de l'administració, no és ningú. Això no és només absurd, és que és insultant, la veritat. I si això no és una injustícia històrica, no sé què ho és. Aquesta proposició de llei vol posar fi a aquest despropòsit. Els sahrauís haurien de tenir dret a la nacionalitat espanyola com ja la tenen ciutadans de Llatinoamèrica, Andorra, Filipines o Guinea Equatorial. No és cap privilegi, és justícia. Això va de reconèixer el que és obvi.»

Fragmento 1 de 5 de esta intervención.