«El nou pacte reconeix també el dret a les víctimes de violència de gènere que conviuen amb un animal a no separar-se d'ell en el moment de deixar de viure amb el seu maltractador. I no és un tema menor. Les dades diuen que fins el 84 % de dones manifesten que el seu animal també ha patit violència i un 60 % un 60 %! no abandona la seva llar perquè... endarrereix la sortida de la seva llar, perquè té por que el maltractador exerceixi violència vicària sobre el seu animal i el pugui arribar a matar, posant així en perill la seva pròpia vida per allargar aquesta convivència amb aquesta persona que l'apallissa moltes vegades, dia rere dia. Aquestes dones en moltes ocasions només tenen aquest animal com a suport emocional i l'administració ha de garantir que puguin abandonar els seus habitatges amb ells. I aquí llanço i enllaço amb el concepte de sororitat que recull també aquest pacte. Lluitar contra la violència contra les dones ha de ser una qüestió integral i hem de treballar per garantir els drets de totes les víctimes. Totes i cadascuna d'elles sense deixar-nos en cap, pateixin el tipus de violència masclista que pateixen, cadascuna amb les seves circumstàncies i amb les seves preocupacions i pors. I això vol dir atendre dins el mateix rang totes les víctimes i posar al mateix nivell totes les violències sense frivolitzar-ne absolutament cap. I aquí és on falla el document. Aquest pacte es deixa pel camí dues qüestions que per nosaltres són troncals: no reconeix ni la violència obstètrica ni la violència institucional, dues formes de violència reconegudes internacionalment i que, com deia abans, s'han abordat de forma clara i valenta des del Govern republicà de la Generalitat. El pacte fa servir l'eufemisme salut obstètrica per amagar sota la catifa el que avui està a l'ordre del dia: desinformacions, cesàries no justificades, comentaris i afirmacions totalment injustificables a les consultes de ginecologia, entre moltes d'altres coses. La violència obstètrica ha estat reconeguda per diverses institucions internacionals i està passant cada dia. Aquesta violència vulnera l'autonomia de les dones en la presa de decisions sobre la seva salut sexual i reproductiva. I la violència institucional, fa pocs dies la justícia ha arxivat el cas de Juana Rivas per aquest tema, per exemple, i passa cada dia que les pròpies administracions públiques, per acció o per omissió, perpetuen aquestes situacions de desigualtat. La revictimització de les dones en el sistema judicial, com en casos de La Manada, per exemple, manca d'informació, negligència en atenció a les víctimes són exemples concrets d'aquesta violència. El seu reconeixement per a nosaltres és essencial per avançar cap a una societat més justa i igualitària. I un cop més, el Comitè, un cop més, el Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona ha denunciat també aquestes violències institucionals i ha instat els Estats a fer alguna cosa per acabar amb elles.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.