«Mirem dades. Els governs de l'Estat no han invertit prou en habitatge públic. En 10 anys, Alemanya ha invertit 204 euros per habitant; Irlanda, 249 euros; Països Baixos, 155 euros; Anglaterra, 439 euros; Espanya, 35 euros per habitant. En conseqüència, després d'anys de polítiques errònies i governs de tots els colors, Espanya té un percentatge ridícul d'habitatge públic. La mitjana de la Unió Europea, un 8 %; Països Baixos, 29 %; Dinamarca 20 %; França, 17 %. Espanya, 3,3 %. A més a més, aquest problema s'ha agreujat en els darrers anys, ja que creix molt més ràpidament el nombre d'habitatges que es necessiten per incorporació de noves famílies, que no pas el nombre d'habitatges que es construeixen. Fins ara, cada any s'han necessitat 272 000 nous habitatges. Segons el Banc d'Espanya, l'any vinent en faran falta al voltant de 600 000. Només se'n construeixen una sisena part: 90 000 a l'any. Per altra banda, la sobreregulació del mercat de lloguer i la manca de garanties per als propietaris per poder cobrar en cas d'impagaments, ha fet també disminuir el nombre de contractes de lloguer. Per tant, per la suma de tot plegat, existeix un problema gravíssim d'oferta davant la demanda actual d'habitatge. Un problema de conseqüències dramàtiques perquè, com en tot problema d'oferta i demanda, quan la demanda és molt més gran que l'oferta, això implica un augment important de preus i una major dificultat d'accés al producte. Per exemple, el preu de venda d'habitatges creix constantment: el març del 2017, 1515 euros per metre quadrat era el que es pagava de mitja a Espanya per l'adquisició d'un nou habitatge; el desembre del 2024 pel mateix concepte, 2271 euros per metre quadrat, un increment del 50 % només en vuit anys; un 12,3 % més en el darrer. Als anys 80, per adquirir un habitatge, s'hi havia de dedicar l'equivalent a tres anys de sou. Actualment necessites el sou brut de vuit anys. Per tant, tot això també afecta la qualitat de l'habitatge. Els municipis de determinades províncies, com ara Barcelona, Madrid, Balears, Màlaga o Las Palmas, tot i dedicar-hi un 40 % del sou. Amb aquests diners, una família només pot trobar habitatges d'entre 30 i 50 metres quadrats. I tot això, evidentment, també impacta directament en els joves. Fa quinze anys la taxa d'emancipació juvenil a Espanya era del 26 %. Avui són menys del 15 %. Els joves menors de 34 anys que viuen fora de la seva llar familiar, la pitjor dada de tota la sèrie històrica des de que es pren nota d'aquest registre. Algú podria dir que això deu passar en tots els països. Doncs mirem-ho. A quina edat deixen els joves el domicili familiar d'altres països? Doncs a Finlàndia amb 21 anys; a Dinamarca amb 22; a França amb 24; a Alemanya amb 24; a Espanya amb 30 anys.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.