«Fins avui, sempre que hem parlat d'això, vostès han fet la política del 'sí, sí, ho farem', però després no, no, no ho fan. Avui tenen l'oportunitat de demostrar que estan disposats a actuar i un cop fet això, encara ens quedarà molt camí. És cert, i se'ns acudeixen diverses coses que podrien fer: restringir la compra d'habitatges per part de no residents, tant extracomunitaris com comunitaris, per evitar que llocs com Barcelona, Mallorca o les zones turístiques es converteixin en parcs temàtics d'inversors estrangers que expulsen els veïns i veïnes de la seva pròpia casa; ampliar el parc d'habitatge públic adquirint habitatges existents i protegint els que estan en procés de privatització; mobilitzar els habitatges buits turístics de temporada i els que es lloguen per habitacions per recuperar-los com a habitatge habitual; regular els lloguers i garantir contractes estables per evitar l'augment descontrolat dels preus. I no vull acabar les meves reflexions sense parlar del que per nosaltres és també un segrest. Un altre segrest. El segrest de les competències. L'Estat espanyol no té les competències en matèria d'habitatge. La competència plena és de les comunitats, però tot i així imposa limitacions, bloqueja iniciatives catalanes i recorre les lleis que impulsem els tribunals i la situació ja és insostenible. El que els hi reclamem és ben senzill: deixin d'interferir en una qüestió tan delicada, amb tripijocs entre el progressisme i el Tribunal Constitucional. Deixin d'interferir per evitar l'avanç d'aquells que volen avançar. No és una qüestió jurídica, és una qüestió purament política. I tot i això, la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya no som dels que ens rendim i no començarem avui perquè la realitat social i la gent ens imposa que siguem útils i que lluitem perquè l'habitatge és un dret fonamental i perquè tenim la responsabilitat de garantir-lo i lluitarem fins que ho aconseguim.»

Fragmento 2 de 4 de esta intervención.