«El que discutim avui no és un debat tècnic ni tampoc una qüestió legislativa més. És l'angoixa de milers i milers de ciutadans i ciutadanes que no poden pagar el lloguer, dels joves, que són incapaços, que no poden sortir de casa seva amb unes taxes d'emancipació absolutament vergonyants, d'aquelles famílies que a dia d'avui no troben una casa on poder viure perquè no se la poden pagar. De tantíssimes i tantíssimes, i tantíssimes, i tantíssimes persones en les que el dret a l'habitatge s'ha convertit en un autèntic malson. En els últims 10 anys els lloguers han pujat fins a un 76 %. És escandalós. Mentrestant, els salaris, per descomptat, ho feien a un ritme molt inferior. Només el 15 % dels joves es poden independitzar a dia d'avui i cada any s'executen, en aquest cas, milers de desnonaments, fins i tot aquells que tenen menors a càrrec. Mentrestant, Espanya segueix sense un parc públic d'habitatge suficient, amb tot just un 3 % d'habitatge social front el 29 % que tenen, per exemple, els Països Baixos o el 20 % que tenen a Dinamarca. Com hem arribat fins aquí? Doncs perquè s'ha permès, entre altres coses, que l'habitatge no fos tractat ni tant sols protegit com un dret, sinó evidentment, com un negoci. Perquè se li ha permès, entre altres coses, que el mercat superés sense cap tipus de control, facilitant que els fons voltors acumulessin desenes i desenes de pisos, a més a més, permetent en aquest cas que es disparessin els preus.»

Fragmento 2 de 13 de esta intervención.