«Bé, moltes gràcies. Avui tinc una mica el dia d'explicar batalletes. Abans parlava de gent normal i avui tinc ganes de parlar de 3 persones també normals, que han estat molt importants a la meva vida. Una és la Montse, la Montse Pous. Amb la Montse és amb la persona amb qui vaig aprendre que no poder-te moure no et fa inútil i que la millor part que tenim del nostre cos no és cap de les que veiem, sinó que és el cervell. Ella no movia res més que no fos el cap, i tot i així treballava, feia periodisme i, sobretot, sobretot, sobretot, vivia, vivia intensament. La Montse em va ensenyar moltes de les coses, molts dels valors que avui encara practico. Vaig ser molts anys les seves mans i les seves cames, ajudant-la a la seva feina i a la seva vida. I sempre la recordaré amb molt d'amor. La segona persona de qui us vull parlar és l'Enrique, l'Enrique Rovira-Beleta. Ell és arquitecte, com jo, i mestre. Ell tampoc caminava, però tot i així va ser el responsable de fer tot el projecte d'accessibilitat de Barcelona pels Jocs Paralímpics, també de l'Expo de Sevilla, també del Fòrum de les Cultures. Era una persona que no parava quieta i és també la persona que em va convertir en l'arquitecte especialista en barreres arquitectòniques que soc avui dia. Ell em va ensenyar d'amplades de portes, d'amplades de passadissos, d'espais mínims perquè es pogués moure una cadira de rodes, de llargades, de rampes. I la veritat és que la meitat del que sé en la meva vida professional li dec a ell i a la seva parella, l'Anna.»

Fragmento 1 de 5 de esta intervención.