«Com els deia, Catalunya ja fa deu anys que va celebrar els sis segles de l'arribada del poble gitano, d'aquesta altra nació sense Estat que té per bandera el blau del cel, el verd del camp i el carro com a símbol de llibertat. Una llibertat de ser que els ha estat negada amb una crueltat inimaginable, en forma de genocidi, amb el Samudaripen de la Segona Guerra Mundial, on mig milió de gitanos van perdre la vida. O la gran batuda recordada abans per altres companys del 1749 per exterminar la població gitana. Van arrestar tots els gitanos portant-los a fer treballs forçats o a presó, separant homes de dones, perquè no es poguessin reproduir. El rei Ferran VI vaní a rematar la feina de reis anteriors com l'ordre d'expulsió dels Reis Catòlics, renovada per Felip II i també per Felip III. Contra el poble gitano s'han conjugat totes les formes del verb discriminar i s'ha declinat fins a l'infinit el concepte repressió. Per això els independentistes hi sentim empatia i també proximitat. Són part del poble català. El poble gitano té una llengua pròpia, el romaní, que ha enriquit la nostra, amb el seu cangueli o la por a dinyar-la, o el xaval que jala, o l'avi que ja no guipa bé, o el paio ric de tants calés que té. Des de l'empatia, per tant, estem d'acord que hi hagi iniciatives per reconèixer el poble gitano i per fer memòria de la injustícia que han patit al llarg dels segles. Fer memòria de la injustícia i reparar-la.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.