«Incorporem, és un fet, senyories, incorporem la memòria del poble gitano a la memòria col·lectiva de l'Estat. Els catalans ho intentem fer. Noms com el barri de Gràcia, com Perpinyà, ciutat gitana no assimilada per la República Francesa; el barri d'Hostafrancs, d'on va sortir la rumba. I també diguem-ho clar, les dobles discriminacions dels gitanos catalans, pel fet de ser gitanos i catalans, perseguits per tenir una doble sospita davant de l'Estat i de la Corona. El gitano era l'enemic. El gitano ha estat en la cultura política espanyola l'estrany habitual, el veí de qui hem sospitat i, com deia molt bé el portaveu del Partit Nacionalista Basc, tots hauríem d'entonar un mea culpa, tots hem criminalitzat els gitanos. En la cultura política espanyola sempre hi ha una figura estranya: el gitano, el jueu, el musulmà, l'afrancesat. Afegeixin vostès el que vulguin. Val la pena, senyories, que fem una reflexió avui sobre quin Estat hem construït, quin estat han construït alguns a partir de la puresa de sang, a partir de la puresa de la raça. I com va dir un savi, potser hauríem de dir que els gitanos són els europeus més europeus de tots. Diguem-ho avui aquí: els gitanos, pel seu nomadisme, pel seu caràcter transnacional, per la seva capacitat de ser en totes les cultures del Vell Continent, podrien atribuir-se amb tota legitimitat i autoritat el paper dels primers europeus. I diguem-ho clar, els hem fet un mal favor. Des del punt de vista de la cultura política espanyola, si eres gitano, no podies ser súbdit primer o ciutadà després; havies de deixar de ser gitano, que volia dir que havies de deixar de ser tu, d'existir.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.