«Laietana. No dubtem de la voluntat de la Fiscalia de fer efectiu el dret de les víctimes a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. Però sí que sabem, i ho diem des d'ara, que quan aquesta investigació arribi al jutge, per molt que s'hagi constatat quins són els crims comesos i qui són els criminals que els van cometre, el màxim que hi podrà haver és una simple declaració judicial civil de reconeixement dels fets sense efectes penals. En cap cas hi haurà una condemna als torturadors i, per tant, no hi haurà justícia real. Això és així. Això és així perquè la Llei de Memòria Democràtica no va incloure la mesura clau per evitar que els jutges continuïn obstaculitzant les condemnes als criminals franquistes. Què és la derogació de l'amnistia del 1977 per als crims de lesa humanitat i, per tant, els jutges poden continuar arxivant sistemàticament les denúncies fins que ja no quedi cap criminal franquista viu, com molt bé ha explicat el diputat del BNG Néstor Rego. De fet, les Nacions Unides repetidament han recordat a l'Estat espanyol l'obligació de garantir la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat i, per tant, de derogar l'amnistia del 1977. Un recordatori que, per cert, ni tan sols hauria de ser necessari perquè els jutges espanyols ja tenen l'obligació d'aplicar l'amnistia als crims de lesa humanitat. I tenen aquesta obligació des del moment que Espanya va signar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i, des del moment que la Constitució espanyola estableix que els tractats ratificats per Espanya són dret intern i que les normes relatives als drets fonamentals i les llibertats públiques, s'han d'interpretar conforme la Declaració dels Drets humans i els acords internacionals ratificats. Centenars de persones han estat torturades a Via Laietana, 43. Les germanes Eva i Blanca Serra, els germans Pepus i Maribel Ferràndiz, Carles Vallejo, Carles Castellanos, Pilar Rebaque, Carles Miquel Jacobo, Xènia García i tants i tants d'altres. Demano disculpes als centenars de persones que han estat torturades en aquest pou de la vergonya que és Via Laietana, 43, per no poder dir els noms de totes elles. La comissaria de Via Laietana és la demostració del fracàs de la memòria a l'Estat espanyol, com ens ho recorda cada setmana la Comissió de la Dignitat. El 2017 aquest congrés va aprovar una PNL perquè deixés de ser una comissaria activa i passés a ser el que ha d'acabar sent un espai de memòria, exactament igual que els camps de concentració a Europa de la Segona Guerra Mundial. Exactament igual que els locals de l'ESMA de Buenos Aires i exactament igual que els locals de l'Stasi a Berlín. El moment per aconseguir-ho era el 2022. No va ser així. Amb el vot d'uns i l'abstenció d'altres, es va aprovar una llei que ignorava Via Laietana, quan l'hauria pogut perfectament incloure, com va incloure la cessió del Palacio de la Cumbre a l'Ajuntament de Donòstia. En la llei de memòria, qui va guanyar va ser el ministre Marlaska, avantposant els criteris operatius als drets humans. En paraules seves: 'No vemos motivos operativos para trasladar la Jefatura Superior de Policía, que son los criterios que deben operar, que deben guiar nuestra actuación'. Los criterios operativos, per damunt dels drets humans, segons el ministre Marlaska, i amb la Llei de Memòria Democràtica, qui va posar els límits a la democràcia espanyola va ser el secretari d'Estat de Seguretat del Ministeri de l'Interior, senyor Rafael Pérez Ruiz, quan l'octubre del 2021, en el mateix edifici de Via Laietana 43, on s'han torturat centenars de catalans i catalanes, va dir literalment: 'Esta Jefatura de Via Laietana es un símbolo de servicio público desde el que varias generaciones de policías han contribuido y siguen contribuyendo a reforzar la democràcia'. Ho va dir on centenars i centenars i milers de catalans i catalanes van ser torturats. Una frase pròpia d'un autèntic psicòpata. Moltes gràcies.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.