«L'habitatge, gràcies a les polítiques públiques completament inexistents del seu Govern i dels que l'han precedit, s'ha convertit en un privilegi reservat per als qui més tenen. La situació que avui es viu als Països Catalans, però també a molts altres indrets de l'Estat, és insostenible i crònica. La lògica del mercat ha passat per sobre del dret a tenir una llar digna, afectant la vida quotidiana de la gent. I davant d'això, la resposta institucional fins ara ha estat una barreja de covardia, submissió als interessos dels grans tenidors i inacció planificada. S'han trinxat barris sencers, s'ha expulsat el veïnat i s'ha deixat que els fons voltor, entre ells la Sareb, que tot i recuperant els pisos amb els impostos de totes i tots, el Govern reté, i les SOCIMI juguin amb les cases com si fossin accions de borsa. I vostès no només ho han permès, sinó que ho han avalat i en molts casos ho han incentivat. Tota la política d'habitatge que ha fet el seu Govern, ministra, és la dels grans anuncis, la dels titulars de premsa i les promeses de pluges de milions per a una inversió en habitatge assequible que no arriba mai. Però tot s'ha quedat en paraules. De moment, ni una acció concreta, ni una. Les dades no són opinables. A Catalunya, el parc d'habitatge públic representa només un 1,7 % i a l'Estat no arriba al 2,5. Si comparem això amb altres països com Àustria amb un 24 % o Països Baixos, amb un 30 %, queda claríssima la magnitud de la tragèdia. Aquest dèficit no és casualitat. És el resultat directe d'una política, com deia, inexistent, que ha abandonat la funció social de l'habitatge i ha convertit les cases en productes financers. Aquesta és l'herència que vostè té i no podem continuar així.»

Fragmento 2 de 12 de esta intervención.