«Gràcies, presidenta. Bé, senyories, el primer que hem de dir, el 28 d'abril se'ns farà llarg. Serà un d'aquells dies que, com s'acostuma a dir, duren anys. Un d'aquells dies en els quals tothom recorda on era i què estava fent quan va passar l'inesperat, allò que marca un abans i un després, com va passar amb l'11 de setembre, amb l'11-S a les Torres Bessones, o l'anunci de confinament per la Covid. En aquest cas, el 28 d'abril va marxar la llum, però no la de l'escala, no la de l'edifici, no la del barri, no la de la ciutat, sinó la llum de tota la península Ibèrica. Vàrem quedar-nos a les fosques, també informativament, perquè d'entrada ningú, ni tan sols els periodistes, sabien què estava passant. Potser un ciberatac enmig d'aquesta guerra híbrida que tenim a les portes d'Europa? Començaven a córrer rumors, que els recordo, que mig continent estava com nosaltres en blackout, mentre els de sempre s'abonaven amb les fake news del dia. Va ser un col·lapse total, angoixant, sense poder contactar amb la família, alguns atrapats a l'ascensor, sense poder contactar amb els veïns, o atrapats entre el tràfic o atrapats en un llit o en una cadira de rodes, sense saber si la bateria del seu respirador aguantaria prou. Els més afortunats, amb possibilitat de desplaçar-se als centres mèdics, als hospitals o de buscar-se la vida literalment a través d'algú que els pogués aconseguir un generador i combustible per fer-lo funcionar. Això si és que el de la gasolinera te'l podia vendre sense cash a sobre i amb el sistema de cobrament desconnectat. I així anava passant el temps. Anaven passant les hores.»

Fragmento 1 de 5 de esta intervención.