«Però és clar, aquí el que passa és que acabem trobant-nos amb el paroxisme de la poca raó, diríem. Jo els ho diré ben clar: aquesta Constitució no és la meva i no és la meva no perquè el meu avi hi votés en contra o els meus pares hi votessin en contra. Jo, Cati, per imperatiu legal, perquè no tinc altre remei, sinó per asseure'm en un escó. No és la meva perquè és una Constitució que no reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles i les nacions que la conformen. És una Constitució que articula una monarquia sobre la qual l'Estat, els seus ciutadans, no han votat. És una Constitució que al seu article 8 posa l'exèrcit com a garant de la indisoluble unidad de la pàtria espanyola. I jo aquí no he vingut en cap cas a millorar el procediment constitucional, a dotar el Tribunal Constitucional de legitimitat i a acceptar que aquest hagi de ser l'estat de coses per sempre més o per a un futur. L'objectiu polític del meu partit és la consecució d'un Estat propi per a Catalunya i en el marc d'aquesta Constitució no serà mai possible. Però quin és, en el fons, també el problema que té aquest estat? El problema que té aquest estat és que és incapaç d'un instrument constitucional que podria estar obert a modificacions i a noves votacions per part dels seus ciutadans per incloure-hi, per exemple, el referèndum d'autodeterminació és completament impossible amb les majories -que almenys es tronxen, les coses com siguin, almenys els alegrem la tarda- deia: És completament impossible amb aquestes majories socials que hi ha, per tant, fan de la sortida l'única opció per a la pervivència del meu poble.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.