«Senyor president, clar i curt: conciliar, compaginar feina i família és un dret, no un privilegi. No pot dependre de si avui l'empresa té bona voluntat o s'ha aixecat amb bon peu i ens dona caritativament aquest dret. O si a casa podem desgravar més, ho podrem desgravar menys. Votarem que no a aquesta llei i deixi'm explicar-ho per tres raons o tres idees clares. La primera: la llei, beneficia sobretot a qui ja té amb rendes més altes. Les deduccions ajuden més. Si cobres poc, t'arriba menys. Si no pots avançar els diners, bonificar una cuidadora no et resol res. El que sí que ajuda a tothom, i aquí anem, el que sí que ajuda a tothom són més places públiques 0,03; ampliació horària, reforma de la jornada, serveis de cures assequibles. Això és universalitat. Invertir no en deduccions, sinó invertir en estructura. Invertir en fer possible que una cosa es compleixi sí o sí. Això és garantir un dret. En segon lloc, no obliga a les empreses. I això no funciona així. Per això existeix el dret del treball. No obliga les empreses a res. Parla de flexibilitat i quan jo sento la paraula flexibilitat ja començo a tremolar perquè ja sé què vol dir, ja sé què vol dir. I d'un banc d'hores, que no ha acabat de concretar, però només si hi ha acord, si hi ha acord. Bé, si l'empresa no vol, no canvia res. Això no és garantir un dret. La conciliació no pot dependre de la bona voluntat de cada patró. Calen drets exigibles. Dret a adaptar la jornada per cura, dret a horaris raonables i a la desconnexió i sancions si es deneguen sense causa. D'això no en parla en cap moment aquesta proposició de llei. Sense obligacions clares, aquesta proposta no garanteix res.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.