«Però escoltin, nosaltres sí que hem parlat amb l'Associació de Celíacs de Catalunya. Els hem escoltat. De fet, va ser de les primeres coses que vaig fer com a diputada quan vaig entrar en aquest parlament. I hem après coses d'ells. El que presenten vostès aquí és bastant, creiem nosaltres, paper mullat. No serveix massa per a res, i fins i tot pot resultar una mica decebedor i fa una mica de riure. En tot cas, la celiaquia, com deien aquí els companys dels altres grups, no és una qüestió menor. És una malaltia crònica autoimmune que afecta aproximadament el 2 % de la població. I el tractament no és un medicament, no és un medicament ni car ni barat. És una alimentació que, a més a més, no paga el sistema sanitari. Els celíacs, les persones celíaques són els únics malalts que paguen les seves quotes a la Seguretat Social i que, a part, han de pagar el seu tractament sense cap mena de bonificació, diguéssim, a la Seguretat Social. Hi ha una mitjana calculada de gairebé uns 1000 euros l'any de sobrecost en alimentació per persona celíaca. I hi ha exemples molt concrets. Una barra de pa sense gluten costa el doble que una barra de pa amb gluten. Un paquet de galetes pot costar cinc vegades més. Un plat de pasta sense gluten pot costar quatre vegades més. I tot això no és opcional, com molt bé s'ha dit en aquesta tribuna. Una persona celíaca no pot decidir menjar avui diferent perquè li surti més barat, perquè això li comporta danys reals i greus problemes a la seva salut. I és aquí on es veu la feblesa de la proposta del Partit Popular. Una deducció fiscal de 600 euros anuals pot semblar generós, però en realitat no arriba a la cobertura del sobrecost que té el tractament d'una persona celíaca, que és justament la seva alimentació. I encara menys resol altres problemes que el col·lectiu sí que demana.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.