«Crec que els exemples personals són poc rellevants i són anecdòtics, però desitjo explicar que, durant els quatre anys que vaig ser regidora, vaig parir una criatura, vaig tenir un embaràs de risc, se'm va morir el pare a les mans. Tot això amb quatre anys. I mai vaig deixar d'anar a un ple. Vaig anar a un ple amb sis dies de vida del meu fill, perquè era imprescindible anar-hi, una votació essencial que a més a més vam fer en urna. Però quin missatge enviem a la gent quan fem això? Que som superdones? Ningú vol ser superdones de les quals estem aquí. Que no hi ha cap interès que pugui lidiar amb els interessos personals, amb el dolor de la mort o amb l'angoixa d'un embaràs complicat, o amb la necessària cura que necessita una criatura de sis dies? Quin missatge estem enviant, si no respectem això, les pròpies vides, com respectarem els dels que estan sent administrats o sent representats per nosaltres mateixos? Però és que, a més, aquí hi ha un element que l'ha posat també en relleu fa molt poquet la diputada, i és aquesta vocació de servei. En els municipis petits ningú es posa a representar el seu partit o la seva agrupació d'electors per diners. Ningú. Hi ha una vocació, hi ha una voluntat de servei. I aquesta voluntat de servei es trasllada que, si no pots ser present, no vols fer mal al teu grup i, per tant, deixes la política. I perdem talent. I perdem sensibilitats. I perdem aprenentatges. I cada vegada perdem una bugada. Perquè no permetem que l'exercici de la política sigui democràtic de fons. No permetem que la representativitat dels nostres i les nostres electes s'exerceixi fins al final.»

Fragmento 4 de 10 de esta intervención.