«I quan parlem d'aparcar on no es pot, no parlem només d'una multa o d'una infracció administrativa. Clar que no. Parlem de drets i parlem de dignitat i parlem de seguretat. Parlem de com entenem la convivència i el respecte a l'espai públic. Però això no se soluciona només posant una multa. Perquè quan algú ocupa una plaça reservada per a persones amb mobilitat reduïda, sense tenir-ne dret, no només ocupa un espai, està prenent una oportunitat a aquella persona. Pren la possibilitat que pugui arribar al seu lloc de treball, al metge o simplement pugui fer la seva vida amb autonomia. És un gest d'insolidaritat i que té unes conseqüències reals. L'accessibilitat no només beneficia les persones amb discapacitat, sinó que beneficia tota la societat, fomentant la convivència i la comprensió mútua. No es tracta només de poder-hi accedir físicament, sinó de poder-ho fer amb autonomia i sense dependre de l'ajuda dels altres. L'accessibilitat universal no és un privilegi, és un dret reconegut per la Convenció de l'ONU i també per la seva sacrosanta Constitució a l'article 49. Les Administracions tenen l'obligació d'assegurar que ningú es quedi enrere per una barrera, sigui arquitectònica o d'incivisme. I no parlem només de les persones amb discapacitat. Quan algú aparca en un carril bici, en un pas de vianants o en un espai reservat per a emergències, està posant en risc la vida dels altres. Un cotxe mal estacionat pot obligar un ciclista a envair la calçada, o una persona gran a baixar de la vorera. I això no és un problema menor. És una qüestió de seguretat viària i de convivència urbana.»

Fragmento 3 de 8 de esta intervención.