«També és la llengua en què visc, o realment intentaria que fos així. Procuro fer-ho, però sabeu què passa? Que no és fàcil viure en la meva llengua en la meva pròpia terra. De fet, és impossible. No puc llegir els ingredients dels productes ni els prospectes de les medicines, ni puc veure totes les pel·lícules i sèries en la llengua catalana. Fins i tot, com sentenciava en un missatge pòstum l'estimada lingüista Carme Junyent, de fet, no pots ni morir en català. Vostès s'imaginen que un castellà surt a sopar al seu poble i no troba una carta en castellà? O que vagi al metge i no el puguin atendre en castellà? O que vingui aquí, en aquest Congrés, i li prohibeixin parlar en castellà? Oi que no ho trobarien normal? Doncs per què ha de ser normal per a un català o per a una catalana? Potser és menys la nostra llengua que la seva? Potser som nosaltres menys que vostès? El català només avança quan les lleis depenen del vot dels partits catalans. D'aquí les iniciatives d'Esquerra Republicana durant dècades per garantir-ne l'ús. Com hem fet reclamant l'oficialitat de la llengua catalana a Europa des de l'any 2004, ho repeteixo, des del 2004. Com vam fer aconseguint el reconeixement de la llengua de signes catalana. Com vam fer amb la Llei d'audiovisuals. Com estem fent avui, aquí i ara.»

Fragmento 2 de 9 de esta intervención.