«Acabo amb unes paraules de qui defensava la llengua catalana també aquí fa 123 anys. Fa uns mesos, moguda per la curiositat, vaig anar a l'arxiu del Congrés a buscar documents sobre l'etapa de diputat a Corts de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims referents del modernisme, amb el seu Palau de la Música o amb el seu recinte de Sant Pau i de la Santa Creu. I vaig fer una troballa que avui té tot el sentit citar. Diari de sessions del 29 de novembre de 1902. Domènech i Montaner carrega valentament contra el decret del ministre d'Instrucció Pública, el comte de Romanones, que prohibeix l'ús del català en l'ensenyament. I diu: 'Estan sempre amb l'ànima d'uniformar Espanya. El comte de Romanones diu coses molt greus, que la llengua és la pell que cobreix els òrgans que constitueixen un poble i que als organismes d'Espanya els ha de cobrir una sola pell, i que a Catalunya se li ha de privar de la seva llengua. Ve a dir que a la personalitat de Catalunya li han de treure la pell i, després, com és natural, morirà. I la posarien al peu del seu arbre perquè s'assimili el que d'ella quedi. Creu que renunciarem nosaltres a la nostra vida per venir a servir d'adob a l'arbre del centralisme? A un arbre que vosaltres mateixos reconeixeu que està corcat i amb les arrels fil·loxerades? A títol de què ens demaneu que ens desprenguem de la nostra personalitat? No, no ens desprendrem d'ella. Renunciarem a tot, a tot, a tot, abans de renunciar al nostre amor a Catalunya.»

Fragmento 4 de 8 de esta intervención.