«España no es un país monolingüe, nunca lo ha sido. Nuestra historia, nuestra cultura, nuestra vida cotidiana están hechas de palabras pronunciadas en diferentes lenguas que conviven, que se entrecruzan, que se enriquecen mutuamente. La diversidad lingüística no es una anomalía, es una de nuestras principales fortalezas, y así lo entendió el constituyente cuando en el artículo tercero de la Constitución no solo reconoció la pluralidad lingüística del Estado, sino que obligó a los poderes públicos a respetarla y a protegerla. La Constitució no només reconeix aquesta pluralitat: l'exigeix. No és una concessió, és un mandat garantir que cada ciutadà pugui relacionar-se amb l'Estat en la seva llengua oficial és legalitat constitucional, és igualtat i és respecte institucional. Volen avui els nacionalistes d'una i altra banda fer-nos creure que les identitats són necessàriament excloents, que hi ha fronteres interiors a les nostres comunitats, als nostres barris. Però per parlar de democràcia, de respecte i de convivència, tant se val la llengua que emprem, sempre que respectem la resta de llengües.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.