«Bé, doncs molt bon dia. Gràcies senyora presidenta. Senyor ministre, avui vostè ha comparegut aquí per explicar una mica la política exterior d'Espanya. Però, quan observem algunes de les decisions del govern en matèries tan sensibles, com el Sàhara Occidental, molts dels companys que m'han precedit s'hi ha referit, respecte a drets humans, la igualtat de les dones com a eina transformadora de les societats o el dret de vot, el que trobem no és coherència, valentia i diplomàcia, si no contradicció i renúncia. Primer, pel que fa al Sàhara Occidental, cinquanta anys d'una injustícia que Espanya no vol afrontar, cinquanta anys després dels acords tripartits de Madrid, Espanya continua sense assumir les seves responsabilitats. Aquell acord va ser una cessió il·legal que va abandonar el poble sahrauí a una potència ocupant, contravenint la Carta de les Nacions Unides i totes les resolucions que reconeixen al Sàhara Occidental com un territori pendent de descolonització. Cinquanta anys després i la injustícia continua amb ocupació militar, repressió sistèmica, espoli de recursos naturals i vulneracions constants dels drets humans. Però també continua viva una cosa, més forta que tota aquesta opressió, la resistència i la resistència democràtica i exemplar del poble sahrauí. Un poble que, malgrat l'exili i la repressió, ha mantingut sempre una aposta inequívoca per la via pacífica i pel dret a l'autodeterminació. Si el Sàhara és encara avui el mapa mural del món és gràcies a aquesta resistència, no pas gràcies a Espanya. I aquí el problema, és clar, Espanya continua sent potència administradora de iure, però actua com si no ho fos. El deure històric d'acompanyar un procés d'autodeterminació ha estat substituït per la dependència energètica i la submissió diplomàtica al Marroc.»

Fragmento 1 de 11 de esta intervención.