«Senyories, vivim un canvi realment històric. La política exterior basada en l'amenaça de la força és un paradigma que pensàvem que havíem superat des de l'any 1945. Aquest enfocament no només viola l'article 2.4 de la Carta de Nacions Unides, sinó que soscava tots els esforços per construir un tauler mundial basat en el respecte i en el diàleg. Tant Vladimir Putin com Donald Trump han recorregut a l'amenaça de la força mantes vegades. Les accions de Rússia al Donbass i Crimea, juntament amb les declaracions de Trump sobre la intervenció militar a diversos països, cas de Groenlàndia o Cuba, o la intervenció efectiva a Veneçuela il·lustren un patró de comportament que ignora els mecanismes de resolució pacífica de disputes. Diguem-ho clar: hem anat enrere, no hem anat endavant. I el recurs de la força és una estratègia miop que ignora les complexitats de les relacions internacionals i que crea més problemes que no pas solucions. És evident que vivim una època d'admiració de la força. Hi ha un prestigi de la força. Hi ha un moment en què hem oblidat totes les lliçons del segle XX. Però això no ens pot fer sumar-nos a aquesta bogeria. L'anomenada Junta de pau, per exemple, que ha creat l'administració de Donald Trump, és un exemple d'intentar rebentar el món construït des de Nacions Unides, un exemple de l'unilateralisme absolutament cínic en contra del que hem fet durant anys.»

Fragmento 3 de 6 de esta intervención.