«Moltes gràcies, senyora presidenta. Molt bon dia a tothom. Mirin, avui els adreçaré certes reflexions que segurament van més enllà de la proposta concreta, perquè ja no repetiré més dades ni xifres acreditant com de contraproduents estan essent la majoria de les mesures dels darrers anys en matèria d'habitatge. La veritat és que m'he afartat bastant de fer-ho perquè quan ho faig a vostès, socialistes, SUMAR, Podemos, Esquerra i Bildu, els entra per una orella i els surt per l'altra. Mirin, són molt mesells. L'habitatge ha de deixar de ser un laboratori permanent d'assajos ideològics, perquè la realitat és tossuda i després d'anys d'intervencions erràtiques successives, l'accés a l'habitatge no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. El sistema està més tensat que mai i l'habitatge és més inaccessible que mai. I això té responsables polítics, repeteixo: Socialistes, SUMAR, Podemos, Esquerra, Bildu. Si avui el mercat pateix retirada d'oferta i por, no és per casualitat, és conseqüència directa del marc ideològic que vostès han imposat. Acumulen intervencions cada vegada més dures, més erràtiques i davant la frustració de comprovar que les seves mesures no funcionen, sinó que empitjoren la situació de la gent en comptes de virar, s'estan plantejant -avui les hem sentit- mesures encara més extremes i potencialment fatals per al sistema. Suspensions de desnonament prorrogades indefinidament, restriccions severes al lloguer temporal i per habitacions, contractes pràcticament permanents imposats per llei, reduccions generalitzades de rendes per llei, limitacions a determinades operacions de compra, blindatges contra la recuperació dels habitatges en casos d'impagament. Cada cop més intervenció i més inseguretat jurídica. I la pregunta és molt simple: amb tot el que han fet han aconseguit ampliar l'oferta o l'han reduït? Han fet l'habitatge més accessible o menys? Més barat o més car? Quan el risc es trasllada sistemàticament al propietari, disminueix la disposició a oferir el lloguer. Quan es genera incertesa permanent, es frena la construcció i la inversió fuig. I el més dramàtic, el més dramàtic de tot és que els principals perjudicats no són els qui ja tenen habitatge, són els qui necessiten accedir-hi. Son els joves, son les famílies amb ingressos mitjans i baixos, son els que tenen contractes de treball més inestables, son aquells que poden pagar menys i que amb menys pisos de lloguer sempre hi perden. Sempre hi perden en la competició de la solvència davant dels que poden pagar més.»

Fragmento 1 de 7 de esta intervención.