«Dit això, a mi m'agradaria introduir avui una qüestió en la qual no hem parlat quan parlem d'habitatge, que és que la crisi de l'habitatge no és neutra, també té un rostre i té un rostre femení. Perquè, mirin, normalment les que tenen sous més precaris, més temporalitat en les seves feines, més bretxa salarial i més problemes per afrontar el lloguer d'un habitatge són les dones. Així que sí, treballar per un habitatge assequible també és treballar per un món igual entre homes i dones. Moltes llars monoparentals són monomarentals. Són llars on dones soles es fan càrrec de fills i també del lloguer, i moltes d'elles no dormen a les nits pensant que d'aquí un mes, dos o sis se'ls acaba el contracte de lloguer i si els hi pugen, hauran de triar entre pagar un lloguer o seguir donant de menjar als seus fills. Per això, qualsevol política d'habitatge que no incorpori aquesta realitat també és incompleta. I avui no volia deixar de dir-ho. No n'hi ha prou amb abaixar impostos. Cal garantir l'accés real i la protecció efectiva de qui no pot accedir a aquest habitatge. I des d'Esquerra hem defensat mesures fiscals per ampliar els recursos públics per afrontar aquesta crisi i, sobretot, per desincentivar l'especulació, que això sí que és el gran problema de la crisi de l'habitatge. Ho hem dit moltes vegades: qui vulgui fer ser ric, que es compri or, que es compri joies o criptomonedes. L'objectiu de l'habitatge és que la gent hi pugui viure, que la gent hi pugui construir un futur i pugui formar una família.»

Fragmento 3 de 7 de esta intervención.