«Durant massa temps, la nostra legislació ha tractat aquestes conductes com si fossin un mer incompliment més del codi de circulació, quan en realitat són una creació conscient de perill molt greu per a la vida de les persones. Avui, en un carrer dins de qualsevol dels nostres pobles en què la velocitat està limitada a 40 quilòmetres, no hi ha delicte si no se superen més els 100 quilòmetres. 100 quilòmetres dins d'un dels nostres pobles o de les nostres ciutats. Això no és un marge tècnic, és un llindar que, a més, envia un missatge ben equivocat: que fins aquí, fins a aquests límits, encara els tolerem. I aquest missatge és incompatible amb la protecció de la vida. Maria Pilar Rosanes, Jesús Boan, avui sou aquí. Gràcies per ser-hi, sobretot gràcies per no haver acceptat els silencis de les lleis. Maria Pilar, el 18 de març de 2025, m'ho vaig mirar ahir, ens vam escriure per primera vegada, fa just un any. En aquest any he pogut conèixer millor en Josep, a través teu, és clar, i sobretot a entendre la dimensió del que esteu fent: convertir un dolor irreparable en una exigència concreta de canvi, de transformació. Mirin, perquè es facin una idea, la Maria Pilar té escrit al seu perfil d'X un poema d'Auden que ho explica tot. Diu: 'Ja no desitjo cap estrella, apagueu-les totes, emboliqueu la lluna i desmantelleu el sol, buideu l'oceà i arraseu el bosc, perquè ja res del que passi podrà ser bo'. I, tot i això, tot i aquest punt de foscor absoluta, ha decidit fer exactament el contrari: actuar perquè alguna cosa sí que pugui ser millor. Maria Pilar, la seva pèrdua i la de tants altres, i la seva lluita i la de tants altres, avui ha de tenir conseqüències en aquest hemicicle. La proposta que es vol tramitar neix de la seva esperança i amb la seva decisió que ningú hagi de viure el que ells han viscut.»

Fragmento 2 de 8 de esta intervención.