«Per a mi, aquesta llei serà la llei Boan, i no per simbolismes, sinó perquè hi ha una vida concreta darrere d'aquest canvi, i perquè hi ha una mare que ha decidit que aquesta vida no quedi en el buit. Tal com ella defensa, si aquesta reforma aconsegueix que una sola persona aixequi el peu de l'accelerador abans d'entrar en una corba, haurà valgut la pena. I això és el que avui hem de protegir. Perquè cada vegada que algú s'asseu al volant pren una decisió que no és només seva, decideix per tots els que es creuaran en el seu camí. Aquesta reforma és una advertència jurídica. Hi ha conductes individuals que no són acceptables i que no podem tolerar. Perquè cap societat digna pot assumir com a inevitable que algú decideixi posar en risc voluntàriament la vida dels altres. Avui fem un pas petit, és cert, però és un primer pas perquè això deixi de ser així. Moltes gràcies. Muchas gracias, presidenta. Muy buenas tardes a todos. Como dijo la periodista Rosa Prieto, las peores heridas son las del alma; no se curan, no desaparecen; se convive con ellas. Lo escribió cuando explicaba que el 9 de agosto de 2020, en una carretera de umbría, un coche que circulaba a 116 kilómetros/hora, en una curva limitada a 70, embistió la moto de Josep. Sus padres iban detrás y lo vieron todo, lo vivieron todo. En un instante, veinte años de vida quedaron en el asfalto. Todo sucedió por una sola cosa: una maldita decisión al volante. No fue una fatalidad. Tal vez hablar de accidente nos tranquiliza a todos porque parece algo inevitable, pero no lo es.»

Fragmento 4 de 8 de esta intervención.