«Moltes gràcies, senyora presidenta. Bona tarda, senyories. Guaitin, el dret urbanístic s'ha anat configurant amb el pas del temps com un sistema d'una complexitat enorme, resultat de la superposició de normes, procediments i controls sectorials que, tot i respondre a finalitats legítimes, han acabat generant un model tremendament difícil de gestionar i encara més d'aplicar. El que havia de ser una eina per ordenar el al territori amb criteri i previsibilitat s'ha convertit massa sovint en un entramat que retrassa decisions, multiplica conflictes i erosiona la confiança en les institucions. I això té conseqüències. Té conseqüències concretes. Els plans generals s'eternitzen durant més d'una dècada. Qualsevol que hagi estat al món local ho sap. Les modificacions puntuals es dilaten durant anys. Els informes sectorials no arriben o arriben tard i bloquegen procediments sencers. I mentrestant, plans vigents durant molt de temps acaben anul·lats al final, al cap de molts anys, per defectes formals que no eren ni essencials. Això no és només ineficiència. Això és una enorme inseguretat jurídica, perquè quan el sistema no és previsible, quan les regles no són clares o no s'apliquen amb estabilitat, el que es posa en risc és el conjunt del model, l'actuació pública sobretot, la iniciativa privada també, i també la protecció del dret de la propietat. I sense seguretat jurídica no hi ha inversió -això ho sabem tots- i no hi ha un desenvolupament ordenat del territori, tampoc. I sobretot, no hi ha una política d'habitatge capaç de funcionar.»

Fragmento 1 de 9 de esta intervención.