«I escolti el que els deia abans sobre qüestions lingüístiques i culturals, el mateix Parlament Europeu ja ha advertit per amplíssima majoria que polítiques com la llei xinesa de promoció de la unitat ètnica impulsen l'assimilació forçada i la destrucció de la identitat cultural. Per tant, la informació hi és, la tenim, la condemna i denúncia majoritària també. El que no hi és, és la mateixa contundència que avui s'està mostrant aquí. Li reconec que a nosaltres tampoc ens estranya tant. Els catalans sabem bé, també per experiència pròpia, fins a quin punt els costa encara defensar amb normalitat la presència del català a totes les institucions, a l'economia i a la vida pública. Però tornant al tema, el seu govern no està exercint cap pressió diplomàtica cap al règim xinès ni la mateixa urgència. I això no és una qüestió de distància geogràfica, és una qüestió de coherència política. Per això els hi faig esment, o més ben dit, d'incoherència política. Però aquesta incoherència ja ens tenen ben acostumats, per exemple, quan defensen el dret a l'autodeterminació de tots els pobles. Però aquest dret el defensen sense excepcions, sense seleccions interessades, perquè aquest principi no pot aplicarse en funció de qui els reclama o de si encaixen determinats interessos. Què estan fent pels kurds? Què estan fent pels saharauis? Després d'abandonar fins i tot tota la posició històrica de l'Estat espanyol sobre el Sàhara Occidental per alienarse amb les tesis del Marroc. Quina autodeterminació defensen exactament aquí? Què estan fent pels kosovars en un cas que Espanya continua sense reconèixer oficialment? On és el mateix criteri en tots aquests casos? Estat palestí. Sí, bé, i Kosovo? I el poble saharaui? I el kurd? Aquest és el doble raser. Dret internacional quan convé. Silenci quan incomoda.»

Fragmento 4 de 10 de esta intervención.