«Bé, gràcies, president. Vull començar dient que aquesta proposició de llei sembla molt més pensada per alimentar el clima actual de campanya permanent entre el PSOE i el PP, que no pas per afrontar de debò l'emergència habitacional que viu aquest Estat. Evidentment, nosaltres estarem sempre a favor de reforçar la transparència i els mecanismes de control en l'adjudicació d'habitatge públic. I també compartim la necessitat d'acabar amb la desqualificació massiva de l'habitatge protegit que s'ha promogut durant dècades i que ha acabat convertint milers de pisos públics en actius privats al cap d'uns anys. Però, sincerament, el problema principal avui no és només qui rep els pisos. El problema és que pràcticament no hi ha pisos públics per adjudicar. I aquesta és la gran qüestió que torna a quedar amagada darrere d'una PNL plena de formulacions genèriques i molt enfocada als escàndols que recentment ha tingut el PP a Alacant i a altres municipis. Sí, és greu que hi hagi adjudicacions sospitoses. És greu que l'habitatge públic pugui acabar en mans de persones que no compleixen els criteris de vulnerabilitat. Però el drama estructural és un altre. I és que després de vuit anys de governs socialistes, l'Estat continua tenint aproximadament un 3 % d'habitatge públic, un 3 %. La mitjana europea és del 8 %, i els països que realment aconsegueixen influir sobre els preus del mercat privat, com Àustria i els Països Baixos, superen el 25 %. Per tant, sí, fem processos impecables, però, si no tenim habitatge públic suficient, el debat acaba semblant gairebé absurd. És com discutir qui pot pujar a un autobús que no passa per la parada.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.