«El que cal és ampliar massivament el parc públic, construir, comprar, rehabilitar i mobilitzar habitatge buit. I ferho amb una ambició que avui no veiem en aquesta PNL, ni tampoc en el pla estatal d'habitatge. Perquè el mateix pla estatal continua movent quantitats absolutament insuficients per la magnitud del problema. Poc més de mil milions d'euros anuals per a tot l'Estat i només una part limitada destinada directament a ampliar el parc públic. Això és del tot insuficient per revertir dècades de desmantellament. I, mentrestant, continuem parlant molt poc d'una realitat incòmoda, que és que avui gran part de la demanda d'habitatge ja no respon a la necessitat de viurehi. El 60 % dels habitatges es compren al comptat. La concentració de la propietat augmenta constantment. I només una tercera part de la demanda que habitualment es presenta com a demanda d'habitatge correspon realment a la primera residència. La resta és inversió, acumulació o especulació. I aquí és on trobem a faltar la valentia política, perquè regular l'habitatge no és només construir més. De fet, neguem la major que només construint més acabarem amb el problema de l'habitatge. És entendre que és un bé essencial i actuar en conseqüència. S'ha de limitar a la compra especulativa, regular els lloguers de temporada i habitacions, actuar sobre les segones residències en zones tensionades i penalitzar fiscalment l'acumulació d'habitatges, mentre facilitem que la gent jove i la classe treballadora puguin accedir a un habitatge digne. I en tot això, els ajuntaments podrien fer molt més, si aquest Estat els deixés actuar. Aquesta és probablement una de les grans absències del debat. Els municipis coneixen perfectament les necessitats del territori, coneixen els barris, les famílies i la realitat local, però després es troben lligats de mans.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.