«Per tant, sí que podem dir que hi ha mesures positives en aquest decret. Les exempcions fiscals, la flexibilització parcial de les regles fiscals per als ajuntaments afectats o la protecció de víctimes d'accidents ferroviaris són, al nostre entendre, decisions correctes i també necessàries. Però aprovar aquest Reial decret, ara posarem una mica d'aigua al vi, no significa considerarlo suficient i avui també toca dirho. L'Estat continua arribant tard. L'Estat continua reaccionant després de la tragèdia en lloc de prepararse abans que aquesta arribi. Perquè la dana no és un fet excepcional. La dana no és, senyoria, un fet aïllat. Malauradament, els episodis climàtics extrems són cada vegada més freqüents i continuem governantlos amb una lògica improvisada, amb una lògica o sorpresa sempre centralista i basada en decrets d'urgència. Una lògica que no ha estat capaç de donar resposta a totes les necessitats sorgides un any i mig després de la gota freda. Mirin, cada catàstrofe torna a evidenciar les mateixes mancances infraestructures vulnerables, serveis públics extremadament tensionats, manca de prevenció, infrafinançament dels municipis per nosaltres molt greu i una dependència excessiva de decisions preses aquí des de Madrid. Una altra evidència important, els ajuntaments són els primers que responen quan hi ha una emergència. Els ajuntaments, siguin del color que siguin, sempre hi són. Són els que obren els pavellons, els que tenen les famílies, els que reparen els carrers, els que recuperen serveis bàsics. Però després, quan arriba el moment dels recursos, aquests per als ajuntaments arriben condicionats i arriben insuficients. I, evidentment, arriben tard. I això no és autonomia local real, com tampoc ho és obligar les comunitats autònomes per culpa d'un finançament injust a recórrer al FLA, on, per cert, aprofito s'hauria d'haver produït ja la quitança. Una quitança que, senyories, senyor ministre, està pactada. No sé què coi estem esperant.»

Fragmento 2 de 9 de esta intervención.