«Per exemple, la proposició no prohibeix només la publicitat adreçada a menors, prohibeix qualsevol publicitat o comunicació que pugui donar lloc a l'exposició a menors. És a dir, tot el que tenim al davant dels nostres ulls. I això afecta, òbviament, tots els mitjans de comunicació i xarxes socials, òbviament Internet. Però és que també arriba al mobiliari urbà aparadors de botigues, punts de venda, pantalles, envasos, a tot a tot. És a dir, ja no parlem de publicitat infantil estricta. Parlem d'una prohibició potencialment generalitzada basada en una possibilitat d'exposició indirecta. I aquí apareix el primer gran problema jurídic: què vol dir que pugui donar lloc a l'exposició? Què s'entén quan una publicitat quan indueix el consum a menors? Com s'acreditarà això? Qui determinarà si una campanya tenia o no suficients mecanismes per impedir aquesta exposició? Perquè la mateixa proposició utilitza expressions absolutament obertes com 'elements visualment atractius'. Per qui? 'Estratègies de mercadotècnia' o expressions similars que posteriorment haurà de concretar reglamentàriament el Govern. I això és especialment greu en una enorme sancionadora. Ja no decidirà el legislador, ho decidirà el Govern perquè el principi de seguretat jurídica de l'article 9.3 de la Constitució exigeix precisió, previsibilitat i taxativitat.»

Fragmento 2 de 9 de esta intervención.