«Gràcies presidenta, senyories. Avui un nen de tres anys d'aquest país encara no sap llegir, però sap reconèixer un logotip. Sap qui és el dinosaure de la galeta, el tigre dels cereals i el pallasso de les hamburgueses. Reconeix la marca abans que la lletra. Això no és casualitat, és una inversió. Algú ha pagat molts diners perquè això passi i per això aquesta llei fa una cosa senzilla de dir i difícil de fer. Posar límits a la publicitat d'aliments i de begudes, sobretot begudes energètiques que no són saludables quan poden arribar a la mainada. No regula, com deia, les begudes energètiques i obliga a advertir ben gran els sucres o els greixos, etcètera, etcètera. I acaba amb envasos plens de personatges per vendre aliments poc saludables. El Grup Republicà votarà a favor d'aquesta llei que tiri endavant. Hi votarem a favor amb convicció. I no només per cortesia. Primer, perquè trenca amb un fracàs de quinze anys l'autoregulació i aquí cal ser molt didàctics. Allò que anomenen vostès el codi postal no és una llei. És un codi voluntari, un pacte perquè la indústria es vigili a ella mateixa quan fa publicitat a menors. I això no ha funcionat. Quan el guardià i el propietari són els mateixos, el resultat ja el coneixem. Segons avaluacions i informes independents, la gran majoria d'anuncis adreçats a infants són productes poc saludables. Segon, l'obesitat infantil és un problema i no és culpa de les famílies. No és falta de voluntat. Són els determinants comercials de la salut, és a dir, allò que et posen davant, com t'ho venen i a quin preu. Tercer, perquè això va de classe. La mala alimentació a les nostres ciutats té codi postal. Ja ho hem dit abans, la desigualtat també es menja i la paga la classe treballadora.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.