«Quan passen aquestes coses així, és impossible no recordar que les víctimes no necessiten només bones lleis. Les víctimes necessiten un sistema que funcioni, escolti i es prengui seriosament i les acompanyi amb recursos professionals, temps i coordinació. No necessiten haver de demostrar una vegada i una altra que tenen por, que estan en risc i que les amenaces són reals. Per això crec que aquest debat també ens ha de servir per recordar que no n'hi ha prou amb reforçar les estructures si després les dones continuen trobant obstacles quan demanen ajuda. No n'hi ha prou amb crear organismes si les víctimes continuen sent revictimitzades. No n'hi ha prou amb aprovar normes si els mecanismes de protecció fallen quan més se'ls necessita. I fetes aquestes reflexions, vull deixar clar que, tot i compartir bona part dels objectius que planteja el text de la proposició de llei, Catalunya no parteix de zero en aquest tema. Fa anys que al nostre país es va fer un pas endavant importantíssim en matèria d'igualtat i feminismes, creant la primera conselleria de l'Estat en aquest àmbit. El govern d'Esquerra Republicana va situar la lluita contra la violència de gènere al centre de les seves polítiques i el Departament va desplegar polítiques pioneres en àmbits com la lluita contra les violències masclistes, la igualtat de tracte i nodiscriminació, els drets LGTBI+ o la incorporació de la perspectiva feminista al conjunt de les polítiques públiques, igual que som l'única administració que reconeix la violència institucional com a tal.»

Fragmento 4 de 9 de esta intervención.