«Segon, cal adaptar la llei a la vida real. Hi ha joves que fan vintitres anys, vintisis anys i continuen necessitant cures: alta discapacitat, alta dependència, malalties cròniques, situacions irreversibles. És a dir, que la necessitat contínua, però el dret s'acaba. El fill continua necessitant cures, la mare continua cuidant, però l'Estat desapareix. I una mare m'ho explicava millor que qualsevol informe. Literal, el que diré: 'Què passa als vintisis anys? Es cura el meu fill als vintisis anys? Es cura el meu fill als vintisis anys? No, no es cura'. El que passa és que la família queda sola perquè ja no hi ha prestacions. Tercer, cal simplificar tràmits i acabar amb la judicialització. Una prestació que obliga a litigar no protegeix, abandona. Hi ha famílies que han de demostrar una vegada i una altra que el seu fill continua estant malalt, com si una malaltia degenerativa fos una sospita, com si una família demanés un privilegi, com si cuidar fos una trampa, com si les famílies que demanen aquesta prestació fossin delinqüents. Aquesta és la realitat. Si es tallen les prestacions, pots estar mesos o anys de judicis i mentrestant has de pagar el lloguer, teràpies, rebuts i menjar.»

Fragmento 3 de 8 de esta intervención.