«I alguns el que volen és mà d'obra barata, i per ser barata, ha de tenir pocs drets, perquè, si té pocs drets, és més fàcil d'explotar. Això també són realitats. I aquí ve la prova que els retracta. Qui defensa de debò el treballador té una eina òbvia: apujar el conveni per a tothom, perquè ningú pugui ser més barat que els del seu costat. Això sí que és senzill. Però això no ho he sentit mai. No ho demanen mai, vostès això, mai. Vostès no volen apujar els convenis sectorials per a tothom, ho repeteixo, per a tothom, no ho he sentit, perquè mantenir la gent en la intimitat és el seu negoci, o forma part del negoci d'alguns. I no cal anar gaire lluny per veureho, n'hi ha prou amb la Catalunya dels anys 60, fa quatre dies. Anem a parlar de la Catalunya dels anys 60, quan van arribar centenars de milers de persones d'Andalusia, recordin, venien, llavors eren els qui venien d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, d'Aragó. A què venien a casa meva, en aquest cas? Venien a Catalunya, venien a Tarragona. A què venien? Venien a treballar, a la química, a Tarragona, al port, a la construcció, amb una maleta de cartó. I sap què passa? Venien al mateix barri que vivia jo i eren els meus amics. Encara tinc aquests amics. I sap què va passar amb aquells que venien a aquest barri on vivia jo? Va passar el mateix que passa ara. Van sentir discursos de persones com vostès que deien: 'Ens envaeixen'. Exactament igual. 'Embruten els barris'. Exactament igual. 'Ens treuen la feina'. Exactament igual. I sap què va passar amb els meus amics i la meva gent? Que estan treballant i estan plenament integrats, i no es van integrar per cap prioritat nacional, ni amb deu anys d'empadronament. Es van integrar treballant, vivint al mateix barri que jo, compartint les meves festes, els somnis, els anhels. Això és el que va passar, de tu a tu, d'igual a igual. Compartint el mateix sindicat, les mateixes associacions de veïns. I el més trist de tot plegat és que els que avui voten el seu discurs de la invasió són nets d'aquella gent, nets de murcians que en aquell moment van ser menyspreats i avui dia menyspreen. Han aconseguit que oblidin qui era el seu avi. Això és trist, però és una realitat. És la seva infame victòria.»

Fragmento 2 de 6 de esta intervención.