«Fa anys que es desenvolupen programes de prevenció de les violències masclistes, de formació del professorat i d'acompanyament als centres. Evidentment, queda molta feina per fer. Ningú no diu que el problema estigui resolt, però també és cert que hi ha experiències acumulades, coneixement pedagògic i bones pràctiques que mereixen ser reconegudes, i s'ha de posar en valor la feina d'aquests territoris que ja han incorporat de manera transversal la coeducació, la perspectiva de gènere i l'educació afectivosexual en els seus currículums i projectes educatius, com deia, com és el cas del meu país. 'El feminisme ha anat massa lluny', ens hem de sentir dir molt sovint, mentre milers de dones i nenes continuen patint violències masclistes, agressions sexuals, assetjament, discriminacions i desigualtats que limiten la nostra llibertat i condicionen les nostres vides cada dia. Els mateixos que sostenen que no hi ha cap problema amb la igualtat i que no existeix la violència de gènere mentre maten a plena llum del dia dones als carrers del nostre país són els que diran ara en una estoneta, aquí al faristol, que parlar d'educació afectivosexual és no sé quina cosa obscena. Doncs mirin, no, no ho és. I, si pensen així, potser és que s'han de revisar les seves obscenitats. Perquè educar en aquest sentit és educar en el respecte i en l'autorespecte, és educar en el consentiment i, sobretot, aprendre a relacionarse entre iguals i des de la llibertat, no des de la dominació. I estic segura que amb el panorama mundial que ens està quedant és més necessari que mai.»

Fragmento 3 de 6 de esta intervención.