«Bé, molt bona tarda. Gràcies, presidenta. Bona tarda, diputades i diputats. Avui donarem, com no pot ser d'altra manera, un suport així de gran a aquesta moció, una moció que, si em permet la senyora Micó, hauria de ser fil per randa la proposició de llei que espero que s'aprovi el proper dijous en aquest hemicicle. I aprovarem aquesta moció, i ho farem amb convicció, ho farem amb molta convicció, però també, val a dir, amb una certa ràbia, perquè tot plegat, i ara ja m'emmirallo amb dijous, s'ha hagut d'esperar massa, massa anys, massa testimonis, massa patiment, massa silenci, si m'ho permeten. I perquè, sincerament, arribem tard. Durant dècades hi ha hagut persones que han crescut sentint que era un error, i això es diu molt ràpid, però és molt dur. Persones que durant dècades s'han pensat que havien de ser corregides, que l'amor que sentien, que la identitat que expressaven, la manera com existien al món era una malaltia, una malaltia a combatre. I això, s'ha dit, no eren teràpies. Això, senyories, és violència en majúscules. Violència disfressada del que vostès vulguin. Violència disfressada d'acompanyament. Violència disfressada d'un coi d'espiritualitat que no entén ni Déu, si em permeten l'expressió. Violència disfressada d'afecte, repeteixo, el que vulguin, però, en definitiva, violència. I encara avui hi ha qui pretén presentar aquesta barbàrie com una opinió respectable. De debò? Doncs no. Miri, no hi ha dues versions, no existeixen. No hi ha un debat científic, no hi ha neutralitat possible davant aquesta barbàrie, perquè ningú necessita ser curat de qui és, en aquest sentit, n'hi ha d'altres, n'hi ha d'altres que sí també deixinm'ho dir. N'hi ha d'altres que sí.»

Fragmento 1 de 5 de esta intervención.