«La memòria primer. La llei del 2006, va néixer amb una gran promesa i una caixa buida. Les retallades del 2012 la van acabar de buidar. Millor dit, les polítiques del 2012 la va acabar de buidar. El resultat el coneixem tots: llistes d'espera, cròniques, prestacions de misèria i famílies, dones sobretot, fent de franc la feina que l'Estat no pagava. I una llei sense finançament no és un dret, és una declaració d'intencions i amb declaració d'intencions no es dutxa ningú, no es vesteix ningú i no es cuida ningú. Per això aquest grup va posar una condició innegociable: sense diners no hi ha vot i els diners hi són -ho he explicat abans- signat el 14 de juny amb el ministre, complert al Consell de Ministres el 23 i vigent des de l'1 de juliol. Honorem la seva paraula i això l'honora, com deia abans. Per primera vegada en vint anys els drets venen amb diners; no suficients, però venen en diners. I què canvia aquesta llei a la vida real? Baixemlo al carrer. La teleassistència es torna un dret per a tothom, important. L'ajuda a domicili inclourà que t'acompanyin al metge i a comprar i una veïna o un amic podran ser reconeguts com a cuidadors sense conviurehi, això és important. S'acaben les contencions com a rutina. Estem parlant de la llei de dependència.»

Fragmento 2 de 9 de esta intervención.