«S'acaben les contencions com a rutina. Deixar de sedar persones grans és simplement més humanitat, que tinguin la dependència reconeguda i tindran també la discapacitat reconeguda sense repetir el calvari. L'habitatge habitual no comptarà i cap família no haurà de tornar la prestació del mes de la defunció, mai més aquesta carta. I en aquesta llei hi ha l'empremta republicana, sí, també n'hi ha una empremta republicana, no l'única, he dit que és una cosa col·lectiva. Hem posat negre sobre blanc, sobre blanc la perspectiva de gènere. El treball de cures està feminitzat i invisibilitzat i mal pagat. Per fi, l'Estat haurà de mesurar quant aporta a l'economia el treball no remunerat de les dones i estudiar una prestació per dignificar les treballadores de la llar. La reserva del 4 % de l'habitatge protegit, la vida independent i l'emancipació escrites a la llei, viure la teva vida, no que la gestionin altres. Les dades públiques i desagregades, perquè només es pot exigir allò que es pot comptar i que no quedi ningú fora, ni les persones migrants ni el món rural. L'altre gran bloc és el blindatge de les competències de la Generalitat: sancions, consell territorial, el dret propi. En això ningú ha anat tan lluny com Esquerra Republicana, diguin el que diguin alguns, i ho dic amb complicitat d'altres grups com el basc o com Bildu. Els drets socials es defensen millor des de l'autogovern. A Madrid aquesta obvietat costa a vegades que s'entengui i cal lluitarla sempre.»

Fragmento 3 de 9 de esta intervención.