«President, senyories, senyora Mínguez. Són valents vostès, eh? Algú els va explicar que la millor defensa era un atac? No sé si va ser Iván Redondo o algun altre guru, però no sempre la defensa passa per un bon atac, sobretot quan l'atac, pot esdevenir un boomerang. Això ja li ho explicaran en el seu grup, segur. Però jo crec que avui s'han equivocat. Vostès s'han equivocat portant això. Primera, perquè, com deia, amb la seva elegància suprema el senyor Legarda, és una mesura, una proposició extravagant. Senyor Legarda, ha estat fi. Jo el que vull ser tan fi com senyor Legarda, diré peculiar, però podríem entrar en terrenys de adjectivació més dura i una reflexió prèvia. Vostè sap que la paraula transparència ha esdevingut en el món contemporani una mena de conjur i en molts discursos polítics, empresarials, tècnics es col·loca la paraula transparència com una mena de bena abans de la ferida. Som transparents i ja hem complert. No som transparents. I en el fons, la paradoxa, senyories, és que vivim una societat molt opaca. Més opaca que mai. I un exemple jo no és que vulgui portar l'aigua d'aquest hemicicle cap al mateix molí tot el matí, però és inevitable. Ens hem passat quinze dies preguntant al Govern d'Espanya si el Marroc havia tingut alguna participació en els fets de Ceuta. Transparència. Bé, hem arribat a la conclusió que no. Ahir el president del Govern d'Espanya va arribar a la necessitat de fer un tuit perquè es veu que els ciutadans som tontets i no som capaços de llegir els documents desclassificats per explicarnos que, no, miri, això no és transparència i no és transparència que no hàgim aclarit la diferència entre un informe i una nota i una comunicación verbal entre el CNI i un cargo de menor rango de la Delegación del Gobierno. Per cert, un cap de gabinet de la Delegación del Gobierno no és un cap de menor rango. No accepto això. És una figura important. Home, per favor.»

Fragmento 1 de 6 de esta intervención.